El culte a Sant Martí està molt estès pel sud de França i Catalunya, molts dels nostres pobles porten el nom de Sant Martí de ….

    Martí nasqué l’any 316 a Pannònia (Hongria), però va créixer a Itàlia. Dugué vida de militar fins que, sota el guiatge de sant Hilari, abraçà el cristianisme. Després d’un temps de vida eremítica, fundà un monestir a Ligugé (Sud de França) i, poc després, els vilatans de Tours el feren venir a la seva ciutat, mig enganyat, i el nomenaren bisbe. Ell i els seus monjos realitzaren una fecunda obra evangelitzadora pel sud de la Gàlia atenent les parròquies des dels seus monestirs.

     La imatgeria cristiana l’ha immortalitzat amb la famosa anècdota en què parteix la seva capa en dos trossos per compartir-la amb un pobre despullat. En tenim un testimoni de primera mà en la famosa Vita Martini de sant Sulpici Sever:

    “…Malgrat no estar encara regenerat en el Crist, es comportava com un candidat al baptisme per les seves bones obres, això és: assistir els afligits, socórrer els miserables, alimentar els indigents, vestir els despullats i no reservar-se del seu estipendi militar res més que el menjar imprescindible pel viure de cada dia.

I així, esdevingué en una ocasió, quan no tenia res al damunt fora de les armes i un simple mantell de soldat, enmig d’un hivern que castigava més rigurosament que de costum, que trobà davant seu a la porta de la ciutat d’Amiens un pobre nu.

Com que el miserable pregava als caminants que s’apiadéssin de la seva misèria i tots passaven de llarg davant seu, l’home ple de Déu comprengué que aquell pobre, de qui ningú tenia misericòrdia, estava reservat a ell.

Però, què fer? No tenia res fora de la capa amb que anava vestit: en efecte, s’havia desprès ja de tota la resta amb una bona obra semblant. Per tant, arrenca l’arma que duia cenyida, divideix la capa en dues parts, en dona una al pobre i ell s’abriga de nou amb la resta. Mentrestant, alguns dels presents es posaren a riure, car apareixia ridícul amb el seu vestit esquartera; però molt, la raó dels quals era més sana, es planyien molt profundament de no haver fet res de semblant quan, tenint veritablement més que ell, haguessin pogut vestir el pobre sense quedar reduïts a la nuesa.